—Quin balanç fa del mandat d’Ada Colau? Digui’m una cosa que salvaria i una cosa que cal canviar de totes totes.
—Canviar de totes totes és pràcticament tot: la manera de relacionar-se amb la ciutadania, que es troba amb les portes tancades a tot arreu sistemàticament; la manera d’aproximar-se a les entitats, dient «aquestes sí i aquestes no», amb una actitud de dividir una ciutat que s’ha construït entre tothom. Tot això són coses que han de quedar en el passat. També deixaríem enrere que no n’hi ha prou amb bones intencions, després les coses han de passar. Perquè passi, necessites treballar amb rigor, estudis, dades... Per tant, cal una manera diferent de treballar. Què salvaria del govern de Colau i Collboni –que a vegades oblidem que estan governant junts? Tenir sobre la taula grans debats que estan molt al centre del debat de la ciutadania i als mitjans és important. És molt positiu que parlem de ciutat autosuficient, de feminismes... Anem molt alineats en els objectius finals. Discrepem en com arribar fins allà. Entre altres coses, perquè els mecanismes que estan fent servir mai els hi duran.
—El seu partit passa per un moment de reestructuració interna. Té la certesa que, passi el que passi, vostè serà la candidata a l’alcaldia de Barcelona?
—La militància ho ha decidit. Ve d’un reglament que va aprovar el Consell Nacional que està per sobre el que pugui dir l’executiva del partit. Em sento amb tot el suport de la militància de Barcelona, però sobretot de l’executiva i les persones rellevants del meu partit.
—Es veu amb opcions de guanyar les municipals o l’objectiu és millorar resultats respecte del 2019?
—És guanyar-les. Sense cap mena de dubte. Només una victòria de Junts per Catalunya garanteix un canvi a Barcelona. Som els únics que garantirem un govern sense els Comuns.
—Les dades no assenyalen que aquesta sigui una de les opcions més possibles.
—No hi ha res diferent de la situació que tenia Ernest Maragall fa tres anys. Les possibilitats hi són i les enquestes internes que tenim diuen que fem la projecció correcta.
—Deia que són la garantia d’un govern sense els Comuns. Sense el PSC també?
—Absolutament, sense els Comuns. La nostra voluntat és quedar primers i aproximar-nos a Esquerra Republicana, que és el nostre soci natural des de fa molts anys. Necessitem quedar per davant per evitar les temptacions d’Ernest Maragall, que creu que el seu soci natural és Ada Colau i els Comuns. Venim d’un mandat en què ERC ha fet de crossa en tot, que li han donat suport en tot. Fins i tot, quan han dit que no ho farien, al cap d’una setmana s’han hagut de menjar un gripau.
—No ha descartat explícitament el PSC. Això vol dir que està oberta a un pacte com el de la Diputació de Barcelona?
—No estem treballant en aquesta línia.
—Però no el descarta?
—No estem treballant en aquesta línia, ni molt menys. Sobretot amb un PSC que ha fet de soci actor de les polítiques que hi ha ara mateix. Les tres problemàtiques més grans que té la ciutat, segons la ciutadania, són seguretat, mobilitat i economia, que són responsabilitat dels socialistes.
—Algunes fonts assenyalen que vostè no va entrar a Govern per les desavinences amb Jordi Sànchez i la manera com havia negociat l’acord. Fins a quin punt va influir això en què deixes de ser portaveu de Junts?
—A mi, el que em va influir era la responsabilitat que ja havia assumit. Va ser una decisió difícil. El mateix Jordi Sànchez, a l’inici de la negociació, ja em diu que pensi què vull fer. Em pesa la paraula donada i la voluntat de ser servidors públics. També tenia un compromís amb un grup de persones i això em va pesar molt. I, sobretot, la necessitat d’un canvi a Barcelona. No era adequat abandonar això perquè tenia la vicepresidència a la mà. Em semblava molt més interessant, important i rellevant atendre la realitat de Barcelona.
—No és rellevant el paper de Sànchez...
—No té res a veure si som més amics amb uns o amb un altre. Aquestes coses són molt cícliques.
—Com valora la decisió de Sànchez de deixar la secretaria general de la formació?
—És una decisió molt meditada per part seva. Personal i del tot respectable. Ara tenim davant un congrés del partit que ha de ser una oportunitat per endreçar coses que a la primera potser no es van fer bé del tot. Estem en un bon moment per acabar d’endreçar i fer les coses millor. Crec que tothom tindrà molta responsabilitat i que anirà bé.
—Qui creu que hauria de fer un pas endavant per liderar el partit? Puigdemont els ha comunicat la voluntat de deixar de ser-ne el president en algun moment?
—Aquí no m’hi ficaré ara. Em posaria en un jardí. El president Puigdemont ha de decidir ell, amb les responsabilitats que té, què fa i en quin moment ho fa. Parlo sovint amb ell i estem sempre alineats. Després hi ha lideratges que són molt clars en el nostre partit i estic segura que conjuntament faran una bona candidatura. Crec que és el moment d’ajuntar. De demostrar que, realment, aquest «junts, però no iguals» vol dir alguna cosa. Hi haurà prou seriositat i responsabilitat de tothom.
—En algun moment, el president Puigdemont els ha plantejat que estava pensant en deixar la direcció del partit?
—Ell, oficialment, a l’executiva, no ha comentat res.
—I informalment?
—Parlo amb ell cada setmana i no desvetllaré el que parlem en privat.
—Han sonat noms com el de Laura Borràs o el de Jordi Turull per dirigir el partit...
—Són lideratges clars del nostre partit. És evident que el partit passa, entre altres persones, per ells dos.
—Tornant a Barcelona. Ha de poder decidir la ciutat sobre els Jocs Olímpics d’hivern, en una consulta, per exemple?
—Barcelona ha de fer de capital del país, cosa que no sempre fa últimament. Barcelona ha de respectar la voluntat del Pirineu. Hi ha una consulta i és allà on s’ha de decidir. Hem de tractar com adults la gent del Pirineu i respectar la seva voluntat. Si fos el cas que sí, hem d’acompanyar-los. Posar la potència i l’expertesa de Barcelona en acompanyar per fer els millors Jocs Olímpics d’hivern del món.
—El seu partit ha donat suport al fet que la Copa Amèrica aterri a Barcelona. València encara està pagant les despeses que se’n van derivar ara fa 15 anys. Auckland ha renunciat perquè no li sortien els números. No és massa optimista pensar que pot ser un bona operació per a la ciutat?
—Depèn molt del tipus de port que tinguis. El port de Barcelona ha fet bona feina a mirar la infraestructura. Si haguessis de construir infraestructura nova que només has de fer servir per a la Copa Amèrica, et passarien coses com a València. A més, a València és en una època fosca de la ciutat, de «pelotazos». No té res a veure amb Barcelona. Que s’hagi fet malament, no vol dir que aquí s’hagi de fer malament. No cal fer infraestructura perquè ja tenim els ports dotats per fer una competició. El que s’ha de treballar és fer que la Copa entri a la ciutat, se’n beneficiï la ciutat i sigui un esdeveniment exemplar. Les competicions depenen de com ho faci. Nosaltres tenim tradició de fer les coses ben fetes.
—Per què li interessa a Barcelona organitzar un esdeveniment que, en essència, promou la marca i incrementa el turisme, quan el turisme massiu és un dels problemes de la ciutat?
—El problema és el turisme dolent de la ciutat. És un problema el turisme de borratxera, el de comiat de solter, el sexual, el de drogues. El problema és un tipus de turisme. Nosaltres, des de fa moltíssims anys, hem apostat pel turisme esportiu. L’any que ve hauríem d’haver acollit el Mundial d’Atletisme, perquè la Federació d’Atletisme, el 2017, ho va proposar així, però Colau va decidir que no li interessava. Catalunya és el territori d’Europa que té més empreses a l’entorn del món de l’esport. Té un munt de clubs esportius i tradició associativa entorn de l’esport. Tot el que sigui afavorir des de l’esport base fins al d’elit és un camí que ens interessa molt econòmicament, a nivell de salut i de promoció de la ciutat. De la mateixa manera que promocionem esdeveniments culturals. Hauríem d’haver optat per l’Exposició Universal que s’ha de celebrar el 2030. No s’hi va optar, malgrat que Collboni ho havia dit mil vegades durant la campanya. Hauria estat una gran oportunitat que potser ens hauria servit per acabar projectes culturals a la muntanya de Montjuïc.
—Creu que pot fer més del que ha fet Colau per revertir l’impacte del turisme a Barcelona?
—Colau no ha fet res per revertir l’impacte del turisme. Quan parles del turisme a la ciutat, has de fer una política activa sobre el tema. Has de decidir què vols. Si vols tenir turisme cultural, has de fer unes inversions. Fer que el Paral·lel sigui realment una avinguda de teatres, o recuperar el projecte de Montjuïc com la muntanya dels museus. Les coses no passen per casualitat. Quan no potencies els esdeveniments que requereixen treballs de veritat, el sector, lliurement, acaba anant cap a camins que potser tu no desitges. Pensa en el tipus de turisme que teníem el 2019 a la Rambla de Barcelona o a la Barceloneta.
—Això fa trenta anys que passa...
—Havia canviat molt el tipus de visitant que tenies a Barcelona. Quan no ocupes un espai, ho fa un altre. Aquell espai que no hem ocupat, l’ocupa el turisme sexual i els comiats de solters. Això és una realitat. Aquí no s’ha vetllat pel producte. S’ha volgut fer un discurs turismofòbic alhora que creixia el turisme que no ens agrada. És el que dèiem de compartir objectius, però no treballar-los correctament. No s’hi val a dir només que no vols més turistes.
—Alguns d’aquests grans esdeveniments, i penso en el Mobile World Congress, es diu que són uns dels potenciadors d’aquests turisme sexual que critica.
—La majoria del turisme sexual que tenim és seguit. No tenim un problema de turisme sexual perquè hi ha el Mobile. Tenim un problema de turisme sexual, de borratxera, de drogues. Tenim un problema de seguretat vinculat amb aquests mons. Hem tornat a una Barcelona dels anys vuitanta. No ho dic jo, ho diuen les dades. Com que no hi ha projecte, quan dius no a tot, algú altre t’ocupa l’espai.
—Caldria reduir el nombre de turistes que visiten Barcelona? Es pot reduir impacte ambiental de la ciutat sense aquesta reducció?
—Es pot reduir l’impacte ambiental de moltes maneres. Amb la gestió dels autobusos, de la mobilitat, de les cues... Amb la descentralització, amb la connexió de la capital amb altres territoris del país. Turisme de Catalunya i de Barcelona han viscut una mica d’esquenes, quan Barcelona és la porta d’entrada. Hi ha moltes maneres de fer les coses. La qüestió és tenir un turisme respectuós. Més que reduir el nombre de visitants, s’ha d’anar canviant el perfil. L’incivisme que patim a la ciutat de Barcelona també és una espiral que s’està fent. En una ciutat en la qual la inseguretat i l’incivisme ha pujat, això indueix a comportaments dels turistes que ens visiten en la mateixa línia.
—Com veu les crítiques a l’obertura del túnel de Glòries?
—El problema del túnel de Glòries no és tant la infraestructura en si, com el que més s’hi ha fet. Hi havia una infraestructura programada, que van aturar dos anys. La qüestió és com la gestiones. Si deixes sortir o fas que no es pugui sortir fins al final. Si poses un semàfor i fas que els cotxes només passin de cinquanta en cinquanta i com gestiones la mobilitat complementària de dalt. No es tracta només d’obrir el túnel; tota la ciutat és una gestió complexa. És on falla aquest govern, i en particular els socialistes, que són els que gestionen la mobilitat. S’ha obert la infraestructura i s’ha dit a la gent que no hi passi entre les set i dos quarts de deu. I surt l’alcaldessa a dir que funciona bé excepte en l’hora punta. Però és llavors quan cal que funcioni bé.
—Si és alcaldessa, seguirà amb el projecte de les superilles iniciat per Colau?
—Depèn del que vulguem. Si l’objectiu és tenir un aire més net, el que cal és treure cotxes de l’Eixample i això no se soluciona tallant carrers. El que has de fer, i qualsevol persona honesta hi està d’acord, és aconseguir que menys persones tinguin la necessitat d’entrar en cotxe a la ciutat de Barcelona. No aconseguirem reduir els problemes de qualitat de l’aire al centre de Barcelona, si no aconseguim donar alternatives a tota aquesta gent. La gent no entra en cotxe a Barcelona per gust. Ho fan perquè no tenen una bona alternativa. El principal repte és que tingui una alternativa realista. El problema dels accessos, d’allò que passa fora de la frontera de Barcelona, és un problema barceloní. La senyora Janet Sanz, la senyora Laia Bonet, la senyora Ada Colau i el senyor Jaume Collboni es poden fer tantes fotos i pintar tants carrers com vulguin, però això és una farsa, no farà evaporar-se els cotxes. També em fa gràcia que només es pensi en la zona de l’Eixample, quan és una cosa de tota la ciutat.
—La millora dels accessos també és cosa de la Generalitat, on governen vostès.
—És una cosa de la Generalitat, dels ajuntaments, de l’Àrea Metropolitana i, sobretot, un problema de Rodalies. La poca confiança que té la ciutadania que Rodalies arribarà a l’hora és alarmant. Fa que realment es generi molt menys ús. Cal un compromís de totes les institucions, també de municipis de fora de Barcelona la ciutadania dels quals es veu obligada a anar en cotxe a Barcelona. O hi ha un acord de veritat i ens deixem de receptes màgiques, o no ens en sortirem.
—Els horaris de Rodalies els fixa la Generalitat.
—Rodalies és de l’Estat.
—Però els horaris els marca la Generalitat.
—Els horaris els marca la Generalitat. Però la puntualitat no. Quan tens un tren que va sistemàticament tard, això no és culpa de la Generalitat, perquè l’operadora no és la Generalitat.
—L’ordenació és cosa seva...
—Sí, però la fiabilitat i la manca d’inversió... Que triguis més ara que fa cinquanta anys en alguns trams no és responsabilitat de la Generalitat. Ni la inversió és nostra, ni la via és nostra, ni l’operador és nostre.
—Com veuria instaurar un peatge urbà als vehicles contaminants?
—És part del mateix problema. No pots seguir estrangulant les opcions que té la ciutadania per venir a Barcelona si no dones alternatives. Totes les altres coses que fem és començar la casa per la teulada.
—Digui’m tres coses que pot fer l’Ajuntament per millorar els accessos a la ciutat.
—Una podria ser fer una gestió més eficient dels autobusos metropolitans interurbans. L’altra, tot el que té a veure amb els accessos a través de Glòries i els carrils ràpids. Això és responsabilitat de l’Ajuntament. També és responsabilitat seva que el metro vagi a l’hora. També liderar les polítiques que necessita la ciutat de Barcelona.
—El metro va bé...
—Algunes estacions ara estan tenint problemes. Si tens un problema de congestió i contaminació de l’aire, la responsabilitat de l’Ajuntament és posar solucions reals. Igual que l’alcaldessa ha estat molt insistent en temes d’habitatge, ens agradaria que fos igual d’insistent en temes d’accessos a la ciutat. I no l’hem vist mai reclamar res en temes de Rodalies, mai.
—S’han iniciat les obres per allargar el Tram de Glòries fins al carrer de Girona. Si entren a governar, seguiran amb aquest projecte?
—Nosaltres hi estem en contra. La millor manera de veure que no té sentit posar trens pel mig de la ciutat és pensar què passaria a la ciutat si tot el metro el poséssim en superfície. És el mateix. Estem lluitant per aproximar barris i trencar cicatrius com les de la ronda i decidim posar un tren que separarà el nord i el sud de la Diagonal. Ja teníem un tren que baixava per Balmes i el vam tancar als anys seixanta. Genera una absorció d’espai que és per a la ciutadania que xoca amb els discursos de l’Ajuntament.
—Però, el projecte ja està en marxa. El deixaran que acabi al carrer de Girona?
—Hem de veure realment què es podrà fer i què no. Estem una mica amatents amb el tema de la pujada de preus. Si es pogués quedar com estava ara, jo ho deixaria com està. Però, connectar-ho és molt complex, perquè travessa tota la ciutat. Haurem de veure si això ho podrem mantenir com està ara i si tindrem prou temps per aturar-ho l’any que ve quan governem.
—Tampoc veuen l’extensió cap a Sant Andreu?
—Hem de veure com acabem de connectar la ciutat cap a enfora, però és una absurditat posar trens sobre les vies. Quantes vies hem hagut de soterrar al nostre país? Històricament, no té sentit en aquest moment, quan tens autobusos de gran capacitat elèctrics. Gastar ara centenars de milions en una infraestructura dura, perillosa i segregadora, que roba espai a la ciutadania, és una absurditat enorme.